Sergi | Galeria Toni Tàpies

Ignasi Aballí – Diagrams 17 January – 7 March 2020

Ignasi Aballí – Diagrames
17 de gener – 7 de març 2020
Inauguració: dijous 16 de gener a les 19h

Ignasi Aballí (Barcelona 1958) és un dels artistes més destacats de la seva generació en el panorama artístic espanyol. La seva obra posa en relleu les fronteres entre la creació artística i la vida quotidiana, utilitzant sovint materials domèstics com la pols, retalls de diari o restes de fibres de l’assecadora de roba.

La seva obra, que parteix d’una metodologia molt controlada, sovint però es basa en la no intervenció de l’artista tot deixant el procés creatiu en mans de l’atzar, la llum, el temps, etc. Una altra característica de la seva obra és la manifestació d’una presència a partir de la seva absència, l’ús de conceptes antagònics, llistats de paraules extretes dels diaris que reflexionen sobre l’acumulació de la informació als mitjans de comunicació o intervencions efímeres jugant amb l’arquitectura dels espais expositius o utilitzant els murs com a suport artístic.

La Galeria Toni Tàpies presenta dues edicions de gravats inèdites de l’artista. La primera sèrie, “Set estampacions d’una planxa de gravat” la componen, com el seu títol indica, set impressions d’una mateixa planxa verge que canvia de posició, sempre mal centrada sobre el paper. Com sovint en l’obra d’Aballí, el protagonista és l’absència o la invisibilitat. La imatge només s’intueix pels límits de la planxa que va canviant de posició. Podríem dir que aquests gravats documenten l’acte performàtic de situar la planxa sobre el paper, independentment de que aquesta contingui una imatge.

En la segona sèrie, “Esquema I a VI”, com si es tractés d’una làmina escolar, una sèrie ordenada de números a la part inferior del gravat es vinculen amb els mateixos números distribuïts aleatòriament a la part superior indicant cadascun un espai en blanc, com a metàfora de l’indefinible. En un segon grup, els números de la part inferior corresponen tots a la paraula “Void”, buit que es reparteix de forma aleatòria a la part superior del gravat, on els números no s’acompanyen de cap imatge. En un darrer grup d’aquesta sèrie uns requadres contenen paraules com intangible, absent o inaccessible, indicant totes elles la dificultat de copsar la realitat última, tema també recurrent en l’obra de l’artista.

Completen l’exposició tres dibuixos, en dos dels quals el subjecte és l’absència de la pols que els cobria en una zona del paper que ha estat bufada. En el tercer, Aballí ha utilitzat els papers emprats per netejar les planxes dels gravats en una mena de màgia per contacte que transfereix la creació d’un suport a l’altre.

Ignasi Aballí ha realitzat diverses exposicions individuals, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, entre les quals destaquen les celebrades al MACBA (Barcelona, 2005), la Fundação de Serralves (Porto, 2006), la IKON Gallery (Birmingham, 2006), el ZKM (Karlsruhe, 2006), la Pinacoteca do Estat (São Paulo, 2010), l’Artium (Vitòria, 2012), el Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia (Madrid, 2015), la Fundació Joan Miró (Barcelona, 2016), el Museo de Arte de la Universidad Nacional de Colómbia (Bogotà, 2017), l’Art Gallery Kula (Split, 2018) i el Museu d’Art Contemporani de Zagreb (2018). Ha exposat en diverses ocasions a les galeries Estrany – De la Mota de Barcelona, Elba Benítez de Madrid i Meessen de Clercq de Brussel·les. També ha exposat recentment a les galeries Proyecto Paralelo (Ciutat de Mèxic), Thomas Bernard-Cortex Athletico (París), Pedro Oliveira (Porto), Nordenhake (Berlín) i a la Blueproject Foundation (Barcelona). Ha participat en la 52a Biennal de Venècia (2007), en la VIII Biennal de Sharjah (Emirats Àrabs Units, 2007), a la XI Biennal de Sidney (1998), a la IV Triennal de Canton (Xina, 2012) i en la XIII Biennal de Cuenca (Equador, 2016). El 2015 va rebre el premi Joan Miró.

2020.01.16 Notícies Comments Off

Alex Katz, Emma Kay, Ed Pien, Antoni Tàpies October 3rd – November 8th 2019

La Galeria Toni Tàpies es complau a presentar-vos una nova exposició d’obra sobre paper, revisitant artistes que ens han acompanyat al llarg de la nostra trajectòria. Des de diverses vessants els artistes que presentem ens han redescobert el dibuix i l’obra sobre paper. Tàpies treballant diàriament en el dibuix va arribar a nivells de magnificència on tant poc ens diu tant. Emma Kay, en canvi, amb el seu treball específic sobre la memòria ens diu molt més en el que no ens mostra que no pas en el que hi diu.

Si amb l’Alex Katz els seus papers són fonamentals en la preparació de les seves pintures, i on l’abstracció i la reducció a mínims de la realitat que l’envolta ens la torna bella, clara i elegant, amb Ed Pien i els seus plecs i repeticions com a part important del procés creatiu, ens acosten a un nou terreny on l’oníric pren cos.

On Paper vol presentar també una varietat de tècniques i enfocaments utilitzats pels artistes per a crear diferents tipus d’imatges. A través de les seves exploracions, han anat més enllà de la intervenció clàssica amb llapis, tinta i pintura sobre paper tradicional i s’han obert a noves possibilitats i significats.

Alex Katz (Brooklyn, NY, 1927), pintor i escultor figuratiu, és considerat un dels precursors del pop art. De família hebrea, askenazi, el seu pare va perdre la fàbrica que posseïa a Rússia, a les mans dels soviets i va emigrar als EUA.

Va ingressar el 1949 a la Cooper Union School of Art and Arcuitecture, i de 1949 a 1950 va estudiar a la Skowhegan School of Painting and Sculpture, Maine. Skowhegan el va acostar a la pintura de la vida quotidiana, el que seria fonamental en el seu desenvolupament com a pintor i continua sent un element bàsic de les seves pràctiques actuals. Katz explica que la pintura a l’aire lliure de Skowhegan li va donar “una raó per dedicar la meva vida a la pintura”. La seva obra es caracteritza per les seves composicions planes, és conegut per les seves siluetes o ‘cut-outs’, retrats pintats sobre fusta retallada, que porta realitzant dels anys 60. La seva obra forma part de les més importants col·leccions artístiques de les dues ribes de l’Atlàntic, entre ells el Moma, el Whitney Museum, Metropoiitan Museum, el Centre Georges Pompidou, la Tate Gallery o el Museu Reina Sofia.

Emma Kay (Londres,1961) és una artista britànica que treballa amb la subjectivitat i la memòria. Kay va estudiar art al Goldsmiths College entre 1980 i 1983 obtenint una llicenciatura, i un màster entre 1995 i 1997.

Els seus primers treballs consistien a compilar llistes d’índexs d’objectes a partir d’una selecció de novel·les. La Bíblia de memòria va ser el seu primer text de “memòria” on només va utilitzar el seu propi record del text i va ser inclòs al British Art Show 5 de 2001 al South Bank Centre de Londres. Seguidament va fer Shakespeare from Memory, 1998, tres dibuixos The World from Memory I, II, II; 1998 i Worldview, 1999, un intent d’escriure la Història del món sencer a partir dels seus coneixements i la memòria. Future, 2001 (Chisenhale Gallery) és una pel·lícula digital que descriu el futur del món, mentre que The Story of Art, 2003 (Tate Modern) és una pel·lícula digital que intenta escriure la Història de l’Art.

Ed Pien (Taipei, 1958) és un artista resident a Toronto d’origen taiwanès que va emigrar a Canadà amb la seva família a l’edat d’onze anys. Recorre a fonts orientals i occidentals per crear la seva obra, incloses històries de fantasmes asiàtics, pergamins sobre l’infern, cal·ligrafia tradicional i les obres de Hieronymus Bosch i Goya, creant instal·lacions sensuals basades en dibuixos amb tinta i paper translúcid. En el seu treball més recent, Pien ha reemplaçat la tinta i el gouache amb un ganivet x-acto per produir talls de paper a gran escala.

La seva obra s’ha mostrat àmpliament, tant a nivell nacional com internacional, en llocs que inclouen el Drawing Center, NYC; el Victoria & Albert Museum, Londres; The Canadian Culture Centre a París; El Goethe Institute, Berlín; The Art Gallery of Greater Victoria; The Art Gallery d’Ontario; Musée des Beaux Arts, Mont-real; Musée d’Art Contemporain, Mont-real; Songzhuang Art Centre de Beijing, així com The National Art Gallery de Canadà.

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012). Les seves primeres exploracions pictòriques, marcades encara pel Surrealisme, a la segona meitat dels anys 40 i principis dels 50, li serveixen com a base per a la investigació de la naturalesa física dels objectes i de la seva materialitat. Molt aviat, però, el seu treball es decanta per una recerca de nous paràmetres expressius on la textura té un paper primordial. Aviat apareixen obres amb relleus, fragments arrencats, laceracions, clivelles, que entronquen amb l’art informalista i l’expressionisme abstracte americà. Més tard, la incorporació de formes de portes, finestres, del cos humà i la utilització del collage i l’assemblatge el duran a un treball personalíssim que li dóna un reconeixement internacional.

L’obra de Tàpies, avui, s’inclou en nombroses col·leccions públiques i privades com la Tate Gallery al Regne Unit, el MOMA a New York, la Galleria Nazionale d’Arte Moderna a Roma, el Musée d’Art Moderne i el Centre Georges Pompidou a Paris, entre d’altres. Ha participat a la Documenta i a la Biennal de Venècia en vàries ocasions, obtenint el 1993 el Lleó d’Or. Ha realitzat nombroses exposicions individuals en museus internacionals, en particular amb retrospectives al Museu Guggenheim de New York (1962 i 1995), al Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris (1973), a la Nationalsgalerie a Berlin (1974), al Louisiana Museum of Art, Dinamarca (1974) a la Hayward Gallery, Londres (1974), al Seibu Museum of Art de Tokyo (1976), al Musée d’Art Moderne de Montreal, Quebec, Canadà (1977), així com al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia a Madrid (1990), entre d’altres. El 1990 s’inaugura la Fundació Antoni Tàpies amb seu a Barcelona.