En termes generals, una col·lecció d’artista es constitueix a partir d’obres d’altri i d’obres de si mateix. Les obres d’altri provenen de dues fonts diferenciades: una, la més activa, és aquella constituïda pels objectes comprats; l’altra, més aviat passiva, la constitueixen les obres rebudes d’altres artistes, ja sigui per intercanvi, ja sigui per donació generosa. La col·lecció d’Antoni Tàpies no n’és una excepció. Iniciada a mitjan dècada de 1940 en paral·lel a la seva trajectòria professional, no serà fins a la dècada de 1960, coincidint amb la consolidació de la seva carrera artística, que la col·lecció prendrà volada.
Tàpies tenia al cap dos referents: d’una banda, el model d’artista col·leccionista ofert per Picasso i Miró, els tallers dels quals havia visitat en la seva joventut Picasso amb una col·lecció notòria d’art africà i modern, Miró amb una col·lecció d’objectes de la cultura popular i de la natura–; i, de l’altra, el número especial de Nadal de la revista D’Ací i d’Allà de 1934, dedicat a l’art del segle xx, i alguns números de Cahiers d’art, especialment el de 1936 dedicat a l’objecte, els quals van contribuir a la seva descoberta de l’art modern i a les vinculacions que aquest va establir amb altres manifestacions artístiques i populars. Tàpies va escriure:
“Aquest número del D’Ací i d’Allà m’ha acompanyat tota la vida i encara el tinc al meu costat, ara dedicat pels seus autors. L’emoció d’aquella Dona amb camisa de Picasso, de la natura morta de Braque, de les pintures futuristes de Severini, de la fabulosa natura morta de Juan Gris que em desconcertava amb aquella ambigüitat del seu minuciós realisme que alhora no ho era, de la geometria de Kandinski i Mondrian, de la màgia de Max Ernst, del gran vidre de Duchamp, de L’home de la pipa de Miró, que recordo que em feia pensar en pintures de les coves prehistòriques o en l’esclat dels grocs i els vermells del seu pochoir, tot fou un xoc que semblava il·luminar cada vegada més aquells paisatges interiors de la meva imaginació.”
Tàpies construeix una col·lecció de caràcter heterogeni, que inclou obres d’art occidental, així com manifestacions artístiques de l’Àfrica, l’Àsia i l’Oceania, mostres d’art popular i de malalts mentals, pel·lícules, fotografies i llibres de bibliòfil, una col·lecció que abraça un període històric ampli, de l’Egipte i la Mesopotàmia de l’antiguitat fins a l’art occidental del segle xx, de les primeres avantguardes al neoexpressionisme alemany. Aquesta col·lecció documenta els interessos, les afinitats i les ambicions de l’artista, i estableix una xarxa de relacions amb el seu treball, no tant en termes de mimetisme com d’inspiració comuna, en el sentit que Tàpies se sentia atret pels artistes que, com ell, volien crear un tipus d’art que anés més enllà del mer objecte decoratiu i que tingués la capacitat de fer pensar a l’espectador.
Entre 2014 i 2015, els hereus d’Antoni Tàpies (1923-2012) van cedir en dipòsit a la Fundació un conjunt de 230 obres que formen part d’aquella col·lecció. En gran mesura, aquesta cessió està composta per obres del mateix Tàpies del període comprès entre mitjan dècada de 1940 i ben avançada la dècada de 1980, i inclou una tria de 31 obres d’artistes del segle xx com ara Paul Klee, Joan Miró, Kurt Schwitters, Vassili Kandinski, Max Ernst, Marcel Duchamp, Franz Kline, Jackson Pollock, Jean Dubuffet, Willem de Kooning, Sam Francis i Robert Motherwell, entre d’altres. Aquest dipòsit passa a enriquir la Col·lecció de la Fundació, constituïda per gairebé 400 obres originals d’Antoni Tàpies entre pintures, escultures, objectes i dibuixos de tots els períodes de la seva producció artística, i per més de 1.500 estampes i llibres de bibliòfil, donats per Teresa i Antoni Tàpies a la Fundació.
L’exposició Tàpies. Col·lecció d’artista parteix exclusivament d’aquell dipòsit. No és la primera vegada que la Fundació aborda la col·lecció de l’artista. L’any 2010, amb motiu de la reobertura del museu després de les segones obres de reforma i de condicionament de l’edifici, es va organitzar l’exposició Antoni Tàpies. Els llocs de l’art, que acollia un centenar d’obres entre pintures, objectes i llibres de bibliòfil, la gran majoria d’altri, tot i que incloïa dues obres de Tàpies. En aquella ocasió, la mostra se centrava en les peces provinents de la seva biblioteca, i en les relacions de veïnatge que Tàpies havia establert en tenir-les aplegades en aquell espai de casa seva. Més recentment, l’any 2013, va tenir lloc l’exposició Tàpies. Des de l’interior, que se centrava en una tria de les obres del taller de l’artista i de les que configuren la Col·lecció de la Fundació Antoni Tàpies. Presentada conjuntament per la Fundació i pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’exposició se centrava exclusivament en obres de si mateix.
Tàpies. Col·lecció d’artista ofereix una mirada a una vintena d’obres d’art modern occidental i a una quarantena d’obres de Tàpies –aquestes darreres de tot el període representat en el dipòsit, amb una atenció especial a les obres inèdites o menys conegudes–. El recorregut s’inicia amb les obres d’artistes que es troben a la base de la seva formació, com ara Paul Klee, Joan Miró i Max Ernst –de les obres dels quals es poden notar referències directes en les obres primerenques de Tàpies–, i Pablo Picasso, Kurt Schwitters, Vassili Kandinski, Marcel Duchamp i Hans Arp, artistes pels quals Tàpies se sentia atret. A continuació s’hi pot veure una selecció d’obres d’artistes coetanis amb els quals el lliguen un sentiment d’afinitat, com ara Jean Dubuffet o els artistes nordamericans Franz Kline, Jackson Pollock, Willem de Kooning, Sam Francis i Robert Motherwell. Aquesta secció de l’exposició s’acompanya d’una representació de cartes, fotografies, invitacions, catàlegs i llibres de referència de la seva biblioteca personal que van ser cedits a la Biblioteca de la Fundació l’any 1990. D’entre aquests darrers, destaquen edicions del número especial de Nadal de la revista D’Ací i d’Allà de 1934, dels diaris de Paul Klee, de La Femme 100 têtes de Max Ernst, d’una selecció d’escrits de Marcel Duchamp, i d’alguns números de les revistes Cahiers d’art i Documents, entre d’altres.
L’itinerari continua amb les obres de Tàpies, i es desplega en la resta de nivells de l’edifici. El període de formació està representat per una tria eclèctica d’obres de 1945 a 1951, des de les obres primerenques de 1945, entre expressionistes i oníriques, carregades de simbolisme i de reminiscències nòrdiques (sobretot de Munch), passant per aquelles d’inspiració surrealista del període 1947-1949, i fins a les que representen paisatges lunars, en què els procediments de composició i color són pròxims a algunes imatges de Klee i Miró, i que Tàpies va realitzar en el període 1949-1951.
La mostra també inclou una tria d’obres matèriques que inauguren la producció de maduresa de Tàpies a mitjan dècada de 1950, amb exemples del bienni 1955-1956 i de la dècada següent, un tipus d’obres que es caracteritzen per la seva aparença de mur, per la densitat de les textures i per l’ús d’un nombre molt reduït de colors, d’entre els quals destaquen el gris, l’ocre i el marró, i que, per ell, són afins al món interior i al pensament. L’exposició continua amb una àmplia representació d’obres de la dècada de 1980, acompanyada d’exemples de la de 1970, en què les pintures carregades de matèria conviuen amb unes obres de superfícies gairebé buides en què el vernís n’és el protagonista. La represa de l’objecte, que Tàpies incorpora de forma generalitzada en el seu treball a finals de la dècada de 1960 i durant la de 1970, també hi té un paper destacat en una obra de 1987.
L’exposició posa de manifest molts dels temes recurrents en l’obra de Tàpies, i que es repeteixen en diferents moments creatius. Així, els murs que suggereixen el pas del temps, la reclusió o la inscripció de grafits de la dècada de 1950 reapareixen a la de 1970 i 1980; el paisatge, i en concret el paisatge del Montseny, on Tàpies treballava durant els estius, és escenari i és autoretrat a la vegada; les parts del cos fragmentat –representades de forma icònica o indicativa–; l’objecte quotidià que s’incorpora a la superfície de la tela o que es representa iconogràficament per significar la importància que adoptaven, als seus ulls, les coses senzilles i pobres; la influència de les filosofies orientals que es pot apreciar en la representació d’un buda somrient o en l’al·lusió a l’univers en una mà estesa; i la importància d’aprofundir en el coneixement que evoca la imatge de l’escala, entre d’altres. Uns temes que exemplifiquen les preocupacions que Tàpies va anar desgranant amb la seva obra en un intent d’explicar a través de l’art la manera com entenia el món.
La mostra va acompanyada de la projecció del documental inèdit de Maria Lluïsa Borràs Antoni Tàpies, realitzat el 1981, amb música de Josep Maria Mestres Quadreny. El documental, concebut com un Fotoscop sonor, fa un repàs per l’obra de l’artista i els seus referents artístics, literaris i culturals, i el context històric i personal. La recuperació d’aquest documental ha estat possible gràcies a la generositat d’Adelaida Frías Borràs, i a la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya. © Fundació Antoni Tàpies
